Sentències a mig coure

30 de octubre de 2020

Aquell valencià era tan valencià, tan valencià que, per a preservar eixa llengua tan bonica, i que tant estimava i que tant defensava i, amb la intenció que no es desgastés i perdés llur lluentor, tan sols la feia servir els dies de festa gran, com Falles, Fogueres, Gaiates o el 9 d’Octubre. Per descomptat, com a home assenyat que era, no deixava que els seus fills jugaren amb ella, no fora que la trencaren sense voler; per a jugar ja tenien el castellà, que és més dur i si es trenca… en compren un altre, que n’hi ha de sobres. Tot un exemple de bon valencià!!

La veritat, tot siga dit, el nostre Conqueridor, al meu entendre, no va estar molt encertat en batejar el seu nou regne. Podria haver ampliat el que ja tenia i en pau, dic jo! Ara els valencians ens diríem catalans?, aragonesos?, catagonesos?; i els nostres paisans es trobarien tan tranquils parlant català o “baturro”?, o les dues coses, el “caturro”? Són preguntes amb respostes que ens conduirien, inexorablement, a una aporia (que no sé ben bé el que vol dir, però queda molt exclusiu per acabar la frase). I per què ho dic? Ho dic perquè dir-li Regne de València…, doncs, no sé què dir-vos, em sembla d’una senzillesa aclaparadora; hala!, al més fàcil: agafar el nom de la ciutat més gran i coneguda. Així ens ha anat: tu ets valencià? però d’on? de València ciutat? valencià d’Alcoi? valencià de Sant Mateu? I quan arriba la provincialització… encara pitjor: ets valencià de la Ciutat de València? ets valencià de la província d’Alacant? de la província de Castelló? o de la figa de sa mare? Ai mare, quin embolic!! Imaginem (només imaginar, és a dir, com a premissa de la reductio ad absurdum), per un moment, que el rei en Jaume arriba a Borriana; la conquesta i es troba amb un bajocar immens i espectacular, i diu: “Açò, Déu meu, és més bonic que el quadre d’Els Gira-sols de Van Gogh” (encara que en aquella època, el bon rei no tenia ni puta idea de qui era eixe personatge; bo, ni ell ni ningú). El cas és que s’hi va enamorar d’aquell hort tan impressiu (impressiu, perquè el Van Gogh era impressionista) i tan verd. L’espurna li va esclatar al cap: “Aquestes terres i totes les que he conquerit i conqueriré cap al sud, seran el Regne de la Bajoca”. Si hagués segut així, hui no tindríem el problema que tenim: que si valencians, que si castellans, que si catalans… Tots seríem bajocs i bajoques. Els forasters, quan passejaren pel nostre regne, dirien: mira quina bajoca més bonica! És molt guapa! La iaia li diria a la neta: enguany et vestiràs de bajoqueta?? Has de fer-ho, perquè quan sigues major, vestir-se de bajoca ja no queda tan bé. Fixeu-vos amb quina senzillesa es poden arreglar les coses, inclús les més importants. Això sí seria vertebrar un país! Ara seríem el País de la Bajoca o el País Bajoquer (i el divertit que seria sentir als telediaris, de ponent, com pronuncien la “j” de bajoca; això no tindria preu!). Fins i tot, l’Emilio Attard no hagués tingut l’oportunitat ni l’excusa d’inventar-se la imbecillitat de Comunitat.

D’altra banda, el Conqueridor, en altres coses no anava tan mal encaminat. Per exemple: Fer un país o un regne com si fóra una llonganissa, va ser una decisió bona o dolenta? Jo crec que molt encertada; aquest home ja tenia visió de futur. Si hagués conformat el regne curt i ample, probablement s’hagués endinsat de tal manera cap a l’oest que hui estaríem a tocar de Madrid; la qual cosa haguera segut la desaparició total del nostre regne; la proximitat a eixe forat negre que és Madrid ens haguera xuclat sencers; ara sí que seríem, totalment, la platja de Madrid, o pitjor, un barri com Chamberí o Malasaña; i en compte de bunyols menjaríem porres i arròs amb coses. Però el nostre rei, savi pels quatre costats (encara que l’home en tenia sis, això no ho sap quasi ningú), va veure que les immenses platges, aleshores buides, abandonades i amb quatre barraques de pescadors empobrits i famolencs, en el futur serien gran urbs plenes de turistes estrangers que es deixarien els calés a cabassades. És a dir, quan va trepitjar a prop d’un poblet molt bonic, vora mar, tanmateix petit, escanyolit i anomenat Orpesa del Mar (o com es diguera en àrab llavors), ja va entreveure les llumenetes de Marina d’Or! I també va albirar a María Jesús i els seus “pardalets” en un Benidorm pletòric de reuma, artrosi, alzheimer, osteoporosi, párkinson i anys, molts anys, una “fotracà” d’anys, en un mateix edifici. Se n’adonà, de seguida, que calia fer un país llarguerut, amb molta platja i molt d’espai per a bastir nínxols per a vius, a la voreta de la platja; on els forasters pogueren menjar paella, clòtxines i beure vi amb “llimonà”. Emperò, aquest gran rei, encara va veure més enllà: EL CORREDOR MEDITERRANI, la canonada a l’aire lliure que comunicaria el País Valencià o el País de la Bajoca, amb Catalunya i, per tant, amb Europa. Ja sospitava, el bon rei, que tot eixe litoral (Catalunya i el Regne de la Bajoca) no només els unia la cultura, la parla, els costums…, sinó que, en conjunt, seria una potència econòmica en tota Europa. L’Arc Mediterrani, l’Euroregió Mediterrània, seria una fàbrica de modernitat, de prosperitat i d’estabilitat econòmica; això sí, sense oblidar a Les Illes, clar està, que ens tenim, tots tres, a un tir de pedra! Per això tenim un país estret i llarg. Ara ja ho sabeu, ara ja sou una mica menys ignorants, redéu! Quin gran rei vam tenir, recollons!!