Aquell valencià era tan valencià, tan valencià que, per a preservar eixa llengua tan bonica, i que tant estimava i que tant defensava i, amb la intenció que no es desgastés i perdés llur lluentor, tan sols la feia servir els dies de festa gran, com Falles, Fogueres, Gaiates o el 9 d’Octubre. Per descomptat, com a home assenyat que era, no deixava que els seus fills jugaren amb ella, no fora que la trencaren sense voler; per a jugar ja tenien el castellà, que és més dur i si es trenca… en compren un altre, que n’hi ha de sobres. Tot un exemple de bon valencià!!

La veritat, tot siga dit, el nostre Conqueridor, al meu entendre, no va estar molt encertat en batejar el seu nou regne. Podria haver ampliat el que ja tenia i en pau, dic jo! Ara els valencians ens diríem catalans?, aragonesos?, catagonesos?; i els nostres paisans es trobarien tan tranquils parlant català o “baturro”?, o les dues coses, el “caturro”? Són preguntes amb respostes que ens conduirien, inexorablement, a una aporia (que no sé ben bé el que vol dir, però queda molt exclusiu per acabar la frase). I per què ho dic? Ho dic perquè dir-li Regne de València…, doncs, no sé què dir-vos, em sembla d’una senzillesa aclaparadora; hala!, al més fàcil: agafar el nom de la ciutat més gran i coneguda. Així ens ha anat: tu ets valencià? però d’on? de València ciutat? valencià d’Alcoi? valencià de Sant Mateu? I quan arriba la provincialització… encara pitjor: ets valencià de la Ciutat de València? ets valencià de la província d’Alacant? de la província de Castelló? o de la figa de sa mare? Ai mare, quin embolic!! Imaginem (només imaginar, és a dir, com a premissa de la reductio ad absurdum), per un moment, que el rei en Jaume arriba a Borriana; la conquesta i es troba amb un bajocar immens i espectacular, i diu: “Açò, Déu meu, és més bonic que el quadre d’Els Gira-sols de Van Gogh” (encara que en aquella època, el bon rei no tenia ni puta idea de qui era eixe personatge; bo, ni ell ni ningú). El cas és que s’hi va enamorar d’aquell hort tan impressiu (impressiu, perquè el Van Gogh era impressionista) i tan verd. L’espurna li va esclatar al cap: “Aquestes terres i totes les que he conquerit i conqueriré cap al sud, seran el Regne de la Bajoca”. Si hagués segut així, hui no tindríem el problema que tenim: que si valencians, que si castellans, que si catalans… Tots seríem bajocs i bajoques. Els forasters, quan passejaren pel nostre regne, dirien: mira quina bajoca més bonica! És molt guapa! La iaia li diria a la neta: enguany et vestiràs de bajoqueta?? Has de fer-ho, perquè quan sigues major, vestir-se de bajoca ja no queda tan bé. Fixeu-vos amb quina senzillesa es poden arreglar les coses, inclús les més importants. Això sí seria vertebrar un país! Ara seríem el País de la Bajoca o el País Bajoquer (i el divertit que seria sentir als telediaris, de ponent, com pronuncien la “j” de bajoca; això no tindria preu!). Fins i tot, l’Emilio Attard no hagués tingut l’oportunitat ni l’excusa d’inventar-se la imbecillitat de Comunitat.

D’altra banda, el Conqueridor, en altres coses no anava tan mal encaminat. Per exemple: Fer un país o un regne com si fóra una llonganissa, va ser una decisió bona o dolenta? Jo crec que molt encertada; aquest home ja tenia visió de futur. Si hagués conformat el regne curt i ample, probablement s’hagués endinsat de tal manera cap a l’oest que hui estaríem a tocar de Madrid; la qual cosa haguera segut la desaparició total del nostre regne; la proximitat a eixe forat negre que és Madrid ens haguera xuclat sencers; ara sí que seríem, totalment, la platja de Madrid, o pitjor, un barri com Chamberí o Malasaña; i en compte de bunyols menjaríem porres i arròs amb coses. Però el nostre rei, savi pels quatre costats (encara que l’home en tenia sis, això no ho sap quasi ningú), va veure que les immenses platges, aleshores buides, abandonades i amb quatre barraques de pescadors empobrits i famolencs, en el futur serien gran urbs plenes de turistes estrangers que es deixarien els calés a cabassades. És a dir, quan va trepitjar a prop d’un poblet molt bonic, vora mar, tanmateix petit, escanyolit i anomenat Orpesa del Mar (o com es diguera en àrab llavors), ja va entreveure les llumenetes de Marina d’Or! I també va albirar a María Jesús i els seus “pardalets” en un Benidorm pletòric de reuma, artrosi, alzheimer, osteoporosi, párkinson i anys, molts anys, una “fotracà” d’anys, en un mateix edifici. Se n’adonà, de seguida, que calia fer un país llarguerut, amb molta platja i molt d’espai per a bastir nínxols per a vius, a la voreta de la platja; on els forasters pogueren menjar paella, clòtxines i beure vi amb “llimonà”. Emperò, aquest gran rei, encara va veure més enllà: EL CORREDOR MEDITERRANI, la canonada a l’aire lliure que comunicaria el País Valencià o el País de la Bajoca, amb Catalunya i, per tant, amb Europa. Ja sospitava, el bon rei, que tot eixe litoral (Catalunya i el Regne de la Bajoca) no només els unia la cultura, la parla, els costums…, sinó que, en conjunt, seria una potència econòmica en tota Europa. L’Arc Mediterrani, l’Euroregió Mediterrània, seria una fàbrica de modernitat, de prosperitat i d’estabilitat econòmica; això sí, sense oblidar a Les Illes, clar està, que ens tenim, tots tres, a un tir de pedra! Per això tenim un país estret i llarg. Ara ja ho sabeu, ara ja sou una mica menys ignorants, redéu! Quin gran rei vam tenir, recollons!!

La pandèmia ha portat moltíssims canvis a la nostra vida habitual, repetitiva i avorrida. En poc més d’un any hem incorporat diverses pràctiques que, fa quatre dies, ens hagueren paregut estranyes o, àdhuc, estrafolàries. Hui ja les hem assumit com a costums normals, com si vingueren d’ençà dels temps pretèrits. L’excepcional s’ha convertit en corrent, la gent va emboçada per tot arreu i no ens espanta ni aixequem els braços quan, per la nit, et creues amb un personatge misteriós amb la cara oculta, i les abraçades i els besos són ja un record plaent però llunyà. Les pantalles de l’ordinador o el mòbil són les finestres per on veus i parles amb els teus familiars i amics, i per on es fan negocis, treballs, reunions i, àdhuc, maniobres eròtiques amb algun company o companya (per cert, en aquest cas, com es resoldrà un trio o una orgia?, caldrà esbrinar-ho… (crec que els clubs de swingers ho han resolt telemàticament!). Qui siga o els qui siguen ja s’han adonat que aviat ens acomodem a canvis radicals sense cap problema. Ara bé, aquests canvis actuals (i esperem que puntuals), afortunadament són per defensar-nos d’eixa petita-tita-tita bestioleta que, si ens agafa desprotegits, pot portar-nos a l’altre barri, en la barca de Caront o de la maneta d’una de les tres Parques filadores. Tanmateix saben que, en el fons, som uns beneïts, i de segur que, «qui siga o els qui siguen», ja han aprés com utilitzar aquests tipus de procediments per portar-nos a la cleda quan els convinga. El Pare Ubú ens agafe borratxos!

Tot aquest paràgraf introductori, en realitat no serveix per a res (el podríeu haver ignorat, encara que ara ja és massa tard, ho lamente). Jo, en realitat, volia parlar d’un problema greu, molt greu, que el ciutadà està patint i ningú no se n’adona, o les autoritats municipals miren cap a un altre costat. Es tracta dels bars i cafeteries que estan tancats (ara em direu que ja esteu farts de sentir aquesta cantarella, però no va per on vosaltres penseu, redéu!). En ciutats grans o mitjanes (els poblets xicotets no tenen aquest problema), els establiments hostalers no només atenen els clients que volen un refrigeri, un esmorzaret, una copeta de cassalla o un «cremaet», també atenen la gent que necessita, urgentment, anar al vàter perquè la seua pròstata està una mica deteriorada. Normalment és gent gran, baldament també els joves i les joves tenen necessitats fisiològiques que, en ocasions, ni la seua joventut pot aturar-les o controlar-les, i els bars són la solució des de temps immemorial: Un cafè, per favor! Caldrà, doncs, posar en valor la tasca cívica de tots els bars del País Valencià. Gràcies, moltes gràcies!

Ja fa quasi un mes que, una altra volta, estan els bars tancats, i sembla que fins a primers de març no obriran. Jo estic d’acord amb aquest tancament, la salut està per damunt de tot, inclús de l’obra de Franz Kafka (El Bosco el tinga en la seua glòria); tanmateix és urgent engegar una acció política, valenta i audaç, que ens obligue a tots a col·laborar de manera altruista i desinteressada. Cal solucionar el problema de totes aquestes persones que no ixen de sa casa més enllà de cent metres per, si els agafa una urgència, poder tornar a casa de seguida. Per aquestes persones és una tortura aquesta situació, no tot el món té un El Corte Inglés al costat de sa casa.

La meua proposta és posar en marxa una campanya d’ajuda al ciutadà que és atacat, de sobte, per eixa incontenible contingència d’eliminar els detritus corporals, com la micció o soltar el ventre. Els ajuntaments haurien de coordinar aquesta croada (en aquests nivells estem, malauradament) perquè institucions i ciutadans s’enganxen a aquesta iniciativa.

Primer: Obligar les esglésies a obrir els serveis (el comú) parroquials a tothom (creients o no creients); almenys serviran per alguna cosa més que fer que ens agenollem. Segon: Les administracions públiques (com el seu nom indica) faran públics els seus serveis.

I per últim, crear una xarxa de voluntariat del vàter d’urgència. Tots aquells veïns que tinguen la bona voluntat d’ajudar el seu proïsme, que pengen del seu balcó o finestra un cartell que pose: «Conciutadà, si tens una urgència, ací pots pixar o cagar amb tota tranquil·litat (pis 4rt, porta 7)».

Sé que és difícil solucionar aquest greu problema, però coses més difícils s’han aconseguit: per exemple esbrinar, després de molts anys d’escorcolls, que M. Rajoy era Mariano Rajoy.

La masturbació s’explica com una estimulació dels mateixos genitals per aconseguir un plaer sexual, fins i tot per arribar a l’orgasme. Entre diversos orígens etimològics, em quede amb manu turbare (sacsar amb la mà —en llatí—); encara que també seria possible que volgués dir que «amb la mà es pot quedar hom torbat». Hi existeixen diverses referències de qui va ser l’inventor de la masturbació (o, palla, vulgarment dita). En ressalte unes quantes que em semblen singulars i atractives:

– Diu la mitologia sumèria que el déu Enki va crear els rius Tigris i Eufrates després de masturbar-se i ejacular, a dojo, sobre les lleres buides d’ambdós rius. En fi, no és que siga primmirat o escrupolós, però beure o banyar-me en eixos rius em faria una mica de fàstic.

– Segons la Bíblia, al llibre del Gènesi, conta que Onan, fill de Judà, va haver de casar-se amb la dona (Tamar) del seu germà major; atés que havia restat vídua per la mort del seu marit. Segons la llei jueva, el germà havia d’esposar-se amb la seua cunyada. Tanmateix, segons eixa mateixa llei, el primer fill que tingueren seria considerat fill del germà finat. Aleshores, Onan, que no estava d’acord amb aquesta llei estrafolària, quan jeia amb Tamar, i quan estava a punt d’esgarriar-se per la fava, s’aturava, se n’eixia i vessava sobre terra, perquè Tamar no es quedara prenyada. D’ací ve la paraula onanisme, sinònim de masturbació; tanmateix, els experts en qüestions sexuals adverteixen que, en tot cas, aquesta pràctica estaria inclosa dins d’allò que s’entén com coitus interruptus i no masturbació. És a dir, estem utilitzant malament el mot «onanisme» com a sinònim de masturbació.

– D’altra banda, segons la mitologia grega, Pan, que era el déu dels pastors i ramats, estava penjat de la nimfa Eco, però no aconseguia seduir-la per molt que ho intentava. Són pare, el déu Hermes, li feu llàstima que el seu fill no pogués desfogar-se amb la seua amada, i li va ensenyar a masturbar-se perquè poguera alleujar el dolor d’ous que el pobre patia; amb la qual cosa, el deu Pan es tranquil·litzà i, a més, va transmetre eixa saviesa a tots els pastors del món, perquè d’aquesta manera deixaren en pau a les pobres ovelles i cabres dels seus ramats.

– Diògenes de Sinope, li agradava moltíssim sacsar-se-la davant del públic. Quan tenia una mica d’atenció per part dels vianants, es posava a la feina. Com vivia en la misèria més mísera, aquestes actuacions li proporcionaven unes poques monedes per sobreviure al seu tonell. Està catalogat com el primer exhibicionista de la història. També es fa ús de «fer un Diògenes», com a sinònim.

– A Egipte, hi resta escrit que el déu Atum va crear l’univers amb una ejaculació darrere d’una masturbació celestial. Imagineu-vos com seria la «lletà», el toll de semen que va abocar, perquè omplirà tot el no-res que fins llavors era el que existia…, si és que pot existir el no-res.

– Segons Antonio Varone, reputat arqueòleg italià, al seu llibre Eròtica Pompeiana, afirma que els romans tenien per costum masturbar-se amb la mà esquerra. No explica massa bé el perquè d’aquest costum; cap la possibilitat que com és la mà menys hàbil i ensinistrada per qualsevol llavor artesana, el subjecte la perceba com aliena i, plegat a la seua poca traça, l’orgasme s’allargue i passe per alts i baixos que exciten, encara més, a l’individu. Vull suposar, que els esquerrans ho farien amb la mà dreta, en cas contrari aquesta explicació no tindria cap valor científic. Quant a les tertúlies, es reunien els amics per a parlar sobre l’humà i el diví; es feien grups opositors en funció de si eren d’esquerres o de dretes, però no políticament, que en aquell temps eixos termes no existien, sinó segons amb quina de les dues mans se la pelaven.

– Però de totes les referències sobre l’escabrós, però interessant, tema de la masturbació, el que més m’ha enganxat és aquell que, en part, defén el filòsof valencià Xavier Castell, emmarcat en el corrent filosòfic altern (ara sí, ara no) «aquest corrent, diguem-ne metafísic, basa tot el seu pensament en la dubitació constant sobre els principis que mai aconsegueixen arribar els primers». Si ens remuntem a l’inici de la creació: Temps era temps, quan Déu va trobar una setmaneta de descans en les seues tasques de pensar indefinidament sobre què collons podria fer per matar l’avorriment que patia. Assegut a l’excusat de dipositar les idees, va rebre un llamp al bell mig del seu cervell, que li va dir, entre músiques celestials, «per què no crees un univers amb tots els seus detallets?, això et distraurà un munt!» I ho va fer. El primer dia va fer els cels i la terra (però una mica així a la figa «mandanga», sense entrar en particularitats). El segon dia es va dedicar a fer el cel, però ja concretant, posant-li, per exemple, colorets, sobretot el blau, que li agradava molt. El tercer dia (eixe dia sí que treballà força) ja va fer la terra seca, és a dir, els continents (que pesaven un ou), les illes, illots, muntanyes, etcètera. També va omplir d’aigua gairebé tota la terra, a això els nomenà els mars. I per últim, per donar-li un toc ecològic va crear la vida vegetal, amb albergínies incloses (en acabar eixe dia tan feixuc, es va fer un cigarret i una absenta). El quart dia es va adonar que tot el que havia creat estava prou fosc, i que, al remat, per allà només es podria viure a palpentes. Així que va crear les estreles, i com a figura estel·lar, el sol, que, fet i fet, anava a donar llum a eixe bocí de creació que havia anomenat Terra. El cinquè dia va generar els animalets. Aquell dia fou una bogeria de dia. Déu tenia un dia molt creatiu; les idees li sortien per les orelles; era un caos perquè totes elles (les idees) volien eixir al mateix temps. Ara faig un cavall, ara faig un voltor, ara una balena, ara una sargantana, ara una mosca (aquesta se la podia haver quedat a sa casa), ara un ratolí, ara una sardina, ara un rossinyol, ara…, ara…, ací se li van ajuntar tres o quatre idees alhora i va eixir l’ornitorrinc!, i etcètera, etcètera, etcètera. I al sisè dia va crear la seua obra mestra, l’home! En realitat, encara que açò ho solen emmudir les religions, junt amb l’home, al qual va posar de nom Adam, va fer, també a la dona, a la qual anomenà Lilit. I ací comença una història petita i curta, però, per a mi, molt significant. Lilit està conceptuada com la primera feminista del món, de la història, de la creació. Quan Déu els creà i els ajuntà, els digué: «sigueu fructífers i multipliqueu-vos». Doncs bé, la parella pensà: «hòstia, açò és xauxa!», i es posaren a la feina. Però sortí un problemeta. La Lilit no volgué fer-ho amb l’Adam damunt. Pensa que això d’estar ella baix i ell a sobre d’ella era una postura de submissió davant el mascle, i això ella no podia suportar-ho. L’Adam, que ja nasqué amb les hormones masclistes que Déu li havia donat, no volgué baixar del burro (mai millor dit, i mai una frase feta, en aquesta ocasió, pot ser més ofensiva per a la dona; ho lamente, ja que no és la meua intenció). Déu li donà la raó a l’Adam, i la Lilit, amb dos ovaris, agafà les seues pertinences, envià a fer la mà a l’Adam, i abandonà la llar que acabaven de construir-se i se n’anà a rodar món, a fer la seua vida, i deixà amb un pam de nassos l’Adam i Déu (d’ací ve l’«adeu» per a acomiadar-se). I ací, en aquest punt, és quan aquesta història es connecta amb la molla de l’os d’aquest article: La masturbació i la conjectura que defensa el nostre paisà, el filòsof Xavier Castell. Passat el mal tràngol quan la dona se n’anà de casa, Adam s’hi trobà sol, veient com els animalets, al seu voltant, no feien més que follar i follar sense aturar-se ni per menjar. Adam notà els seus genitals ardents com el cul del dimoni; i amb les mans començà a fregar-se, a gratar-se el penis per veure com podia calmar eixe desassossec que estava patint. I ací, exactament en aquest moment, l’Adam inventà la masturbació. Els seus refregats el portaven a l’èxtasi, a l’orgasme explosiu dels humans. Llavors, l’Adam, no visqué més que per a masturbar-se. Li donà el mateix, huit que huitanta, ell a la seua. I tal com diu el nostre filòsof, Déu veié que si no li donava una altra dona, una altra femella de la seua espècie, l’Adam es podia matar a palles o quedar-se cec. Així és que Déu, a correcuita, li presentà a Eva, una dona amb poca autoestima i ensinistrada per fer el que diga el mascle. D’aquesta manera, Déu aconseguí que l’home deixara de fer el mico i bastira una família com Déu mana. D’aquesta petita, però decisiva i transcendental baralla prové el tarannà de la nostra societat; «de aquellos polvos estos lodos», que diuen en castellà. La Lilit, afortunadament per ella, encara va per ací, vivint de puta mare i ignorant els mascles masclistes.

Per acabar, vull advertir-vos que totes aquestes històries provenen, la majoria d’elles, de mitologies, d’històries probablement falses, de pensaments d’ociosos de cap, d’invencions, però cal ressaltar que sempre, sempre, s’han referit a la masturbació masculina, la femenina és com si no existís o no tingués importància. Què raó tenen les dones quan bramen contra els descervellats de la majoria de mascles! Ja és hora que les fembres agafen les regnes de totes les opcions possibles d’intervindre en aquest món; altrament, anem directes al pou!! Com hauria sigut la història si Déu, en compte de fer primer l’home, haguera fet la dona?

Aquestes ratlles les he fetes des de la meua posició d’afeccionat a l’art d’avantguarda, marginal o perifèric en general i com a practicant en algunes de les seues branques des de fa més de 40 anys. El que vol dir, que no intente, en absolut, assentar càtedra en res, entre altres coses perquè, precisament és d’això del que he estat fugint tota la meua vida creativa, és a dir, vull crear sota la inutilitat artística que flueix de la idiotesa innocent del boig forassenyat, i també perquè assentar una càtedra en un tamboret de fusta ha de ser denigrant per a aquesta classe d’institucions. Per tant, demane disculpes, o no, si en alguns moments desbarre.

Dins del complex concepte d’art (lingüístic, plàstic, sonor, corporal i d’altres), tothom destacaria, de seguida, quatre disciplines molt concretes: pintura, escultura, música i literatura. És evident que, hui en dia, la mixtura de l’art és, afortunadament, un fet ja inapel·lable; és a dir, les disciplines pures tendeixen a dialogar amb altres branques artístiques, abans aïllades unes de les altres. La barreja, la fusió, la “interculturalitat” creuada entre elles ha generat, des de fa més d’un segle, una nova manera de fer i comprendre l’art; tanmateix la majoria dels mortals continua amb la fixació d’aquestes quatre disciplines esmentades.

Tot plegat, caldria concretar una mica més, entrant, fil per randa, per què el gruix de la societat continua identificant l’art com si estiguérem al principi del segle XX. L’evolució d’aquestes quatre matèries mencionades anteriorment, al meu parer, no han tingut, en absolut, el mateix recorregut i, sobretot, el mateix abast envers la societat —diguem-ne no especialitzada— i per tant la mateixa acceptació per un públic majoritari, encara, insistic, que aquest estiga mancat d’una mínima educació cultural.

A les acaballes del segle XIX comença, d’una forma contundent, una transformació d’entendre l’art que trencarà tots els esquemes reproductius de la realitat, tal com s’entenia fins eixos moments. 

La consolidació d’aquestes noves formes de representar l’objectivitat formal i lògica, va obrir camins tan amples que els autors no tenien por d’eixir-se, perquè en realitat entenien que els límits ja no existien. La realitat comú se transformava en infinitat de realitats individuals; els artistes copsaven, a través dels seus sentits, l’objectivitat col·lectiva i la interpretaven, la metabolitzaven i l’exterioritzaven segons singulars, atzaroses, pertorbades o ximples i, de vegades, nombroses interpretacions, totes elles, a més, barrejades. 

La qüestió o la pregunta que jo em faig, i a la qual no tinc resposta, és la següent: ¿per què la pintura i l’escultura, diguem-ne abstracta i irracional, assoleix gran solvència, no sols entre els col·lectius que gestionen la cultura sinó també en la societat poc educada en aquestes disciplines? Cubisme, futurisme, dadaisme, constructivisme, surrealisme i altres ismes, basteixen un nou escenari artístic que enlluerna a tothom que conviu habitualment amb les belles arts. 

Des del primer terç del segle XX fins l’actualitat, els grans museus del món i les galeries més prestigioses mostren eixe tipus d’art sense complex ni cap dubtes. Una exposició de Picasso, Klee, Kandiski, Giacometti, Duchamp, Calder o H. Moore atrau a infinitat de visitants; els mitjans de comunicació es bolquen en donar-li tota la publicitat possible (cal ressaltar que en aquests tipus de grups “exquisits” sempre ens oblidem de les dones, Hilma af Klint —probablement la precursora de l’abstracció—, Maruja Mallo, Hannah Höck o Remedios Varo, per dir unes quantes, mai han aconseguit la mateixa fama que els seus companys homes). La gent fa cua per a veure aquestes exposicions. Sens dubte, són valorats, respectats i admirats. Algú mataria per posseir una obra d’aquests artistes. És a dir, actualment són considerats, a tots els nivells, artistes a l’altura de Rembrandt, Velázquez, Miquel Àngel o Donatello. El consum d’aquest tipus d’art és vertaderament generalitzat; la ciutadania, entengués o no d’art, s’acosta a aquestes exposicions a “veure-les”. La societat ha assumit que aquests són els artistes que necessita el temps que vivim. Els col·leccionistes es precipiten a adquirir, amb la mateixa vehemència, un Rubens o un Tiziano com un  Klimt o un Picasso, un Calder o un Arp.

Eixe és el recorregut reeixit que aquestes dos disciplines artístiques han fet fins ara.

Però què passa amb les altres dos?: la música i la literatura. En les dos especialitats va ocórrer exactament el mateix que en la pintura i l’escultura; trencaren, de la mateixa forma brutal, amb la corda que els nugava al XIX; nogensmenys, l’èxit no els va arribar, de cap manera, tal i com l’assoliren les branques artístiques anteriors. 

Tothom coneix, baldament siga d’oïdes, a Mozart, Bach, Vivaldi, Beethoven o Wagner, insistisc encara que no els agrade la música clàssica; però, si preguntàrem a algú (fora dels cercles específics de musicòlegs, professionals, etc.) si coneixen a Erik Satie, Luigi Russolo, Pierre Schaeffer, Arnold Shoenberg, Edgar Varese, John Cage, Ruth Creawford, Fluxus, Jaqueline Nova, Zaj, Fátima Miranda, Carles Santos, Llorenç Barber, Montserrat Palacios, Truna Andrés… L’ART SONOR en majúscules, quina resposta obtindríem? Quantes composicions d’aquests últims músics es programen habitualment a les sales més importants del món? Quantes obres d’aquests creadors es reprodueixen habitualment en emissores musicals, diguem-ne cultes? Són músics totalment desconeguts!!, malgrat la seua innegable importància i llurs noves aportacions dins l’evolució musical i la seua trajectòria transformadora.

Tothom coneix, de segur, al marge si els ha llegit o, simplement, els ha sentit nomenar en qualsevol mitjà de comunicació, a Cervantes, Góngora, Machado, Shakespeare, Victor Hugo, Julio Verne, Dostoievski i, adhuc, un reguitzell d’autors actuals molt coneguts i llegits, que no cabrien en aquest full. Però si anomenen a Alfred Jarry, Vicente Huidobro, Mina Loy, Oliverio Girondo, Marinetti, Apollinaire, Tristan Tzara, Antonin Artaud, André Breton, Juan Larrea, Unica Zürn, Paul Eluard, Leonora Carrington, Joan Brossa o Felipe Boso, n’estic segur que quasi ningú, fora de l’òrbita literària (i molt específica), els reconeixeria com a escriptors. Ara per ara, hi ha molts poetes, escriptors que practiquen aquest tipus de literatura que, afortunadament, intenten continuar obrint pas al món literari, tal com ho feren aquests darrers creadors en el seu temps. Hui, hi ha algun bestseller que puga ser adscrit a aquest tipus de literatura? Hui, un desconegut Felipe Boso o un Brossa, guanyaria un premi de poesia important, d’eixos que ixen a la televisió i s’esgoten de seguida en les prestatgeries dels grans magatzems? 

No vull oblidar-me, encara que siga breument, d’un sector molt, molt important, però totalment ignorat (per l’establiment artístic) i, per tant, infravalorat dins de l’art contemporani, que, al meu entendre, ha estat el més transgressor de tots; es tracta dels performers o, àdhuc, artistes inclassificables o polièdrics amb maniobres artístiques difícils d’encasellar; precisament, i amb seguretat, per la dificultat que tenen de comercialització i de rebenta, i això, és evident, no interessa gens al món que mercantilitza l’art, que puja o baixa les obres en funció d’interessos espuris. Per nomenar uns quants històrics i d’altres actuals: Gina Pane, Allan Kraprov, Joseph Beuys, Marina Abramovic i Esther Ferrer, Concha Jerez, Bertomeu Ferrando (mentor i guia de molts de nosaltres) i la meua estimada amiga Llúcia Peiró, per exemple.

Però tornant al perquè d’aquesta reflexió. Quina diferència, doncs, hi ha entre pintura i escultura i música i escriptura? Per què en les primeres la modernitat és acceptada i en les segones, eixa mateixa modernitat, és refusada pel gran públic? Com deia no sé qui, la pintura i l’escultura són arts de l’instant i l’espai (apropiables per mercadeig), i la música i la literatura són del temps i del discurs (originals no “apropiables” com a tals). Per què aquelles tenen el prestigi, la fama, el reconeixement i el valor crematístic que tots coneguem i les altres dues són ignorades, rebutjades, menyspreades i, fins i tot, receptores d’irrisió i burla? 

Ací ho deixe.